El concepte d’escola ha canviat en els darrers anys a nivell mundial. En una enquesta realitzada en el 2007, que va publicar la Partnership for 21st Century Skills, es concloïa que els estudiants necessitaven d’altres habilitats per afrontar el món laboral que fa 20 anys. Aquestes habilitats (skills) ja no eren exclusivament de competència acadèmica, sinó que es subratllava la importància de l’assoliment de les competències socials i emocionals.
Actualment els infants passen una mitjana de 170 dies (6 hores cada dia mínim) en l’entorn escolar, essent un context de vital importància en el desenvolupament psicoafectiu dels nens. Així, la família en primera instància i l’escola en darrera tenen una influència primordial en el desenvolupament del nen/a, ja que els models, valors, normes, rols i habilitats s’aprenen durant la infància, els quals afectaran a la capacitat futura de resoldre conflictes, a la regulació emocional i a les conductes prosocials.
L’ésser humà és emocional i com a tal construeix la seva personalitat des del mateix moment que interactua amb l’exterior. En el moment de néixer, el nadó ja disposa d’emocions com l’interès, el rebuig o l’alegria. Entre els dos i els 7 mesos de vida ja és capaç de sentir ira, tristesa, sorpresa i por (Izard, 1995). Aquestes emocions bàsiques són pròpies de l’home i apareixen en totes les cultures del planeta. Són per tant, aspectes instintius. És a partir del segon any, quan l’infant comença a expressar emocions complexes, com la vergonya, la culpa, l’enveja i l’orgull. Aquestes són emocions autoavaluatives i requereixen que el nen/a es reconegui a ell mateix i a les normes del seu entorn per fer un anàlisi d’autoconsciència. Els pares, la família i en última instància els mestres influencien en l’experiència i expressió de les emocions autoavaluatives. Existeix per tant, una relació entre la criança i el desenvolupament psicoafectiu de les emocions complexes.
Així doncs, els infants en l’etapa dels primers passos i els preescolars solen mostrar emocions autoevaluatives només quan un adult observa la seva conducta, tal i com van concloure Harter i Whitesell en 1989 i Stipek, Recchia i McClintic en 1992. Això significa que aquest tipus d’emoció prové de les reaccions que pensen provocar en els judicis dels adults. Segons Bussey (1999) i Harter i Whitesell (1989) no és fins la primària quan l’infant és capaç de sentir-se orgullós, avergonyit o culpable per la seva conducta sense la necessitat d’una vigilància externa ja que ja té les normes socials internalitzades.
Per tots aquests motius, és de vital importància que a l’escola es treballi l’educació emocional. L’ensenyament en valors ajuda als alumnes a integrar-se a l’aula i posteriorment en la societat, com una persona que domina les competències socials de l’empatia i el treball en equip, i les competències emocionals de l’esforç, l’autoestima i la pressa de decisions. A més, sentir-se integrat i reforçat té una relació directa amb l’assoliment dels aprenentatges acadèmics ja que aquests s’assimilen a través de la interacció mestre-alumne i alumne-alumne segons la teoria del desenvolupament pròxim.
La darrera tendència són, per tant, els programes escolars SEL (Social & Emotional Learning) que es centren en el desenvolupament de les següents competències;
Autoconsciència: Ser capaç de valorar de forma precisa els propis sentiments, interessos, valors i forces.
Autogestió: Ser capaç de regular les emocions pròpies davant la frustració i poder posar-se metes personals i acadèmiques coherents.
Consciència social: Ser capaç de posar-se en el lloc de l’altre i sentir empatia.
Habilitats relacionals: Ser capaç d’establir i mantenir relacions saludables basades en la cooperació, saber gestionar i resoldre conflictes i poder demanar ajuda en cas necessari.
Pressa de decisions responsable: Ser capaç de prendre decisions ètiques i acadèmiques amb el coneixement de causa de les possibles conseqüències.
La forma d’implantar aquests programes és a través de la creació d’ambients escolars familiars, segurs, respectuosos, solidaris i ben gestionats. Un ambient que es caracteritzi per les relacions de suport, tant dels propis estudiants, com del professorat. Un ambient que doni suport a l’educació emocional i en valors.
Per tant, LA NOSTRA MISSIÓ COM A ESCOLA EMOCIONAL SUPOSA PASSAR DE L’EDUCACIÓ AFECTIVA A L‘EDUCACIÓ DE L’AFECTE. Fins ara la dimensió afectiva en educació o educació afectiva s’ha entès com educar posant afecte en el procés educatiu. Això és essencial, però no suficient per construir persones autònomes i felices. Ara es tracta d’educar també l’afecte, és a dir, d’impartir coneixements teòrics i pràctics sobre les emocions. Els estudis així ho corroboren.
L’Informe de la Fundació Marcelino Botín (2008) presenta diversos meta-anàlisis basades sobre unes 800 investigacions, en què han participat al voltant de 500.000 estudiants d’educació infantil, primària i secundària. Les dades es refereixen principalment als Estats Units, però també s’inclou el Regne Unit, Suècia, Països Baixos, Alemanya i Espanya. La conclusió general de les investigacions és que el desenvolupament sistemàtic de programes d’educació emocional té un impacte important per al desenvolupament integral de l’alumnat. Aquest impacte es concreta en aspectes com:
Millora significativa de les competències emocionals i socials.
Reducció de problemes d’exteriorització (absentisme, comportaments disruptius, violència, consum de drogues, vandalisme, conducta antisocial, etc.).
